Records d'Islàndia

Arribada l’hora de concretar les possibles sortides d’aquest any em venen a la memòria les que durant el passat  2017 ens van fer gaudir de ciutats i paisatges,  més propers o més llunyans, que ja havíem visitat o que mai crèiem que podríem visitar, al menys en les circumstàncies personals actuals.

Em va costar de decidir, però al final  l’il·lusió d’anar  a Islàndia va vèncer totes les possibles dificultats que,  a priori, se’m  presentaven al davant. Ho vàrem encertar!. Ens vam afegir  al grup que sovint fem sortides per Europa i la segona quinzena de juliol vam volar cap a l’illa nòrdica.

Quatre hores d’avió ens van acostar a l’aeroport de Reykjavik i a partir d’aquí vuit dies de recorregut  al voltant de l’illa, per descobrir  un país de 103.000 Km2  i 325.000 habitants.

Allà tot és diferent al que estem acostumats. Un país sense boscos, amb grans extensions de verdes pastures alternant amb paisatges desèrtics, volcans, espectaculars salts d’aigua, glaceres, llacs per banyar-se en aigua calenta, guèisers,  fonts d’aigües termals que arriben fins als 100º,  sulfatares, on pots caminar al mig d’emanacions amb olor de sofre i amb bombolles de fang que exploten al teu costat...

Pràcticament  no vam conèixer la nit, vam navegar al mig d’icebergs, vam anar en busca de balenes, però no en vam trobar cap; si que vam veure frarets, els típics ocells amb el  bec taronja  i moltes, moltes ovelles que sempre anaven de tres en tres.

La gastronomia no és res de l’altre món i la vida, en general, és molt cara. Sempre espot pagar amb tarja, per petita que sigui la quantitat; a tots els llocs tenen les mateixes maquinetes per poder-te cobrar.

Una part molt positiva del viatge va ser el grup de viatgers. I, sobretot, en Fabio, el nostre guia; un aragonès- català, geòleg i traductor, que ens va  fer descobrir, entre moltes altres coses, la literatura islandesa, des de les sagues més antigues fins als escriptors  més moderns, entre ells un de literatura negra que ha guanyat premis a casa nostra, amb traducció seva.

Després de mig any, encara gaudeixo amb els records d’aquells pocs dies passats a “l’illa de gel” i a la qual en recomano una visita a tothom que pugui i vulgui, que encara no hi hagi anat, ja que em trobo amb moltes persones que, han fet el viatge i en tenen la mateixa opinió positiva que jo.

Un món de cinema

L’últim dia de les Festes vaig assistir a un concert de “Música de Cine” a l’Espai Ter de Torroella a càrrec de la Gio-orquestra.  Vam poder escoltar vint-i-dues peces  d’altres tantes pel·lícules. El concert se’ns va fer curt  tot i les quasi dues hores de durada; vam gaudir molt.

El món del cinema ens ofereix molts aspectes, però  l’essencial és mirar els films i submergir-nos en les històries que ens ofereixen si inciten el nostre interès.

Vaig llegir el llibre “Alegra’m la vida” de Guillem Terribes, l’emblemàtic llibreter gironí, que ens descobreix a través d’experiències, records i vivències la seva passió pel cinema. En ell ens fa un relat de la influència d’aquest art en la seva vida i ens recomana alguns títols per veure amb tota la família i concretament amb la seva neta Martina.

La seva lectura em va fer venir ganes de pensar en les pel·lícules que han anat lligades a  algun fet o moment de la meva vida, no per la seva temàtica o qualitat, si no per altres vàries circumstàncies. Vaig fer-ne una llista, les que primer em van venir a la memòria, d’aquestes em vaig decidir per triar-ne 10, totes  de fa una colla d’anys.

La primera pel·lícula de la meva vida va ser “Solo ante el peligro” (1952) al cinema Albèniz  de Girona. M’hi va portar el meu mestre menorquí, senyor Andreu Murillo, que em va acompanyar a fer els exàmens d’ingrés a l’Institut. Ens vàrem haver de quedar a dormir a la capital per poder-hi ser a l’hora i vam aprofitar el temps; en aquells temps només hi havia  autobús els dissabtes, dia de mercat.

Quan vaig estar al Collell ens feien cine els diumenges a la tarda. Llavors les sessions es feien a la Capella de l’Aparició, adaptada per l’ocasió.  Es va projectar “Alba de Amèrica” (1951). No sé si per la temàtica, per lo dolenta que era o per defectes de projecció que es va produïr un gran aldarull entre els alumnes. Ens van castigar severament.

Mentre feia els estudis de Magisteri vaig participar com a extra a “Los culpables” (1962) rodada a Girona. Em vam pagar 50 pessetes. Ara l’he pogut recuperar; com que el meu paper consistia en anar al seguici d’ un enterrament no se’m distingeix.

En una de les meves estades a França i en una sessió que ara en diem “Cinema a la fresca”, es va projectar a la plaça del poble de Cornellà de la Ribera “¿Dónde vas Alfonso XII?” (1958). No recordo si era en francès o amb subtítols, però va ser una curiositat i casualitat, a la vegada.

Una de les meves pel.lícules preferides de tots els temps “West side Story”  (1961) la vaig veure per primera vegada  a Melilla durant l’obligada estada a la ciutat en motiu de la mili. Em va alegrar el dia.

A Nova York, una tarda freda en que estàvem molt cansats vam anar a veure “El discreto encanto de la burguesia” (1972) de Lluís Buñuel que havia guanyat l’Oscar a millor pel·lícula  estrangera i no es podia veure a España. Era parlada en francès i subtitulada en anglès; seria una mentida si digués que vaig entendre tots els diàlegs.

Durant  la meva estada a la gran ciutat dels gratacels vaig poder gaudir dels escenaris on es van rodar dues pel·lícules que van esdevenir mítiques “Tu y yo” (1957) (Gary Grant i Debora Kerr) a dalt de l’Empire Satte Building i “Niàgara” (1953) (Marilyn Monroe i Joseph Cotten) durant l’excursió d’un dia a aquest lloc del Canadà, al costat de la frontera.

“Encuentros en la tercera fase” (1977) la varem veure amb uns amics i els fills respectius al  desaparegut cinema “Kiton” de Palamós. L’anècdota de la tarda va ser l’exclamació del més petit dels nens quan al veure les imatges a la pantalla, va exclamar  quasi cridat i amb tota l’emoció: “ Quina tele més gran!!”

Lúltima de la selecció és  “Blade Runner” (1982) va ser  per televisió  a casa d’uns amics, a Pamplona. Una pel·lícula difícil d’entendre pels nostres fills i que sempre hem recordat  com “la pel·lícula  de les galetes”  en la que els dissidents un cop morts són transformats en galetes per poder-les aprofitar com aliment davant les restriccions.

Com es diu sempre, podia haver fet una altra llista que segurament seria molt diferent, però és aquesta la que m’ha sortit del fons del records.

Fi de Festes

Fi de Festes

A punt, ja, de l’arribada dels Reis d’Orient,  es van esmunyint els darrers dies d’aquestes Festes, tan esperades  i desitjades per uns, com rebutjades per altres, per diversos motius.  Personalment  sempre les he esperades i  sempre les he celebrades, tot i haver  tingut motius per no fer-ho.

Moltes persones al·leguen com una de les causes, la falta d’éssers estimats. Jo també els trobo a faltar, no només per Nadal  si no tota la resta de l’any. Hem de ser positius i celebrar-ho amb els que ara tenim al nostre voltant  i fer de pont entre el passat, el present  i els desitjos per un futur  que procurarem  esdevingui  cada vegada millor, tot i els inconvenients que es van presentant, dia a dia, en tots els àmbits de la nostra vida.

Després de  les reflexions que es van repetint  any rere any, també m’agrada fer memòria de fets personals succeïts durant aquests dies, que hi han quedat marcats per sempre.

Quan tenia uns quinze o setze anys i estava fent de “fàmul”  (criat) al Collell, per tal de pagar-me els estudis, un Nadal  en vam dir que no podria anar a casa;  m’havia de quedar a l’internat  per fer tasques de manteniment  de l’edifici i servei  als capellans que es quedaven allà durant les festes.

Ho vaig comunicar als meus pares per carta i ells ja s’havien fet a la idea de què no els podria acompanyar  en dia tant senyalat. El dia abans de Nadal, els meus superiors hem van comunicar  que podria  marxar si em veia en cor d’arribar a casa. El mateix dia de la festa hem vam portar, amb la camioneta  del Collell, fins a Banyoles; vaig baixar a la plaça dels Turers i amb la maleta a la mà vaig enfilar el camí cap a Galliners, més de 15 km. travessant camps i boscos, tot preguntant a les masies, que trobava pel camí,  per la direcció que havia de seguir. El principal obstacle van ser els gossos, que sempre m’han fet por i encara me’n fan.

A l’hora de dinar en punt i davant la sorpresa dels pares, entrava per la porta de casa, a punt de seure a taula per repartir-nos el dinar de Nadal que tenien preparat per ells.

Un altre Nadal senyalat va ser  el permís que hem van donar quan feia la “mili” a Melilla. Se’n deia “permiso de Navidad”, amb la particularitat  que la vigília del dia de “Navidad”  ja estava incorporat a la meva companyia. Res de particular, coses dels militars, sempre tant atents i tant proporcionats. Em sembla que és l’única vegada a la vida que m’he emborratxat com Déu mana.

En canvi no recordo cap Cap d’Any problemàtic, si no tot al contrari. També es veritat que no tenim per costum passar-los fora de casa. El més assenyalat  va ser quan en que, aquella nit, vaig fer entrega de l’anell de prometatge a la Mª Dolors, ara deu fer 47 anys.

Dos finals d’any impactants van ser els que vam passar a Times Square, a Nova York, l’any 1972, i un altre, a bord d’un petit vaixell al mig del riu Nil, davant la població de Luxor, a Egipte.

A la ciutat dels gratacels, quan encara no estaven inaugurades les torres bessones, vam passar moments de por enmig de la gentada que cridava, bevia i trencava ampolles al mig del carrer mentre la típica bola anava baixant  fins a senyalar la mitja nit.

Va ser molt més tranquil·la la nit al Nil en aquell ja llunyà 2004 en que tot estava calmat, però tot i així, sempre vigilats per guàrdies armats.

Ara són els altres els que venen a casa nostra: germans, fills, nets nebots... Comentàvem amb la Mª Dolors, que des de la vigília de Nadal fins el dia dels Reis haurem passat tres dies sols a casa. I per molts anys!

Tornem-hi

Tornem-hi

Ha passat més de mig any des  de la meva  última incursió a les planes
d’aquest bloc. Moltes vegades m’he assegut davant la pantalla de l’ordinador 
per tal d’emprendre la redacció d’algun article, però no he pogut continuar,
em quedo bloquejat. Ja puc tenir pensats molt temes per endavant, no hi ha manera de desenvolupar-los. Ara amb motiu de l’any nou m’he proposat  
continuar  escrivint i deixar enrere tot el que van suposar , ara fa un any i mig, 
les conseqüències de la meva passada pel quiròfan. Escriure, a un ritme 
constant de producció,és l’última cosa que em falta per tornar a la normalitat.

Què m’ha fet decidir? Un senzill poema de Nadal que vaig escriure fa més 
de vint anys pels nens i nenes del meu curs. Aquest Nadal l’ha recitat, com és tradició, en Guillem, el nostre net mitjà. Ja fa uns temps ho va fer el net gran, l’Arnau. He pensat que podria re emprendre la meva afició a escriure’n 
d’altres, siguin nadalencs o de qualsevol altra  temàtica, com vaig anar fent 
durant molt temps.

En una  ocasió ja el vaig publicar  en aquest  blog. “Si Nadal fos a l’estiu”, o simplement  “Nadal a l’estiu” es recita a escoles d’arreu. Fins i tot a”You tube” 
se’n pot trobar alguna recitació col·lectiva. És per aquest motiu i per les 
persones que em demanen  que reprengui la meva afició d’escriure al
blog que m’he proposat  tornar-hi a partir del gener del 2018.

Molt bon any a tots !!

Fer esport

el jornaler-WordPress.com

No vaig fer “esport” d’una manera “regular” fins passats els cinquanta. Fins llavors només havia caminat per traslladar-me d’un lloc a l’altre per pura necessitat: de petit per anar a casa dels meus avis, a matar el porc i per les festes familiars, de jovenet per anar a les festes majors dels pobles del voltant, ja de més gran per anar a buscar l’autobús que em portava a Girona per estudiar; sempre per camins i dreceres, moltes vegades abans de sortir el sol i travessant camps i boscos. Mai he tingut ni una bicicleta ni una moto. Per anar i tornar de la feina, un cop establert a Palafrugell, travessava la vila quatre vegades cada dia.

Durant els meus estudis no vaig fer mai o quasi mai “Educación Física”, però sempre vaig aprovar; no perquè m’escaquegés d’una manera o altre, si no perquè, senzillament, no en fèiem ni ens en examinàvem. Només a l’Escola Normal de Girona varem córrer una mica per la devesa, acompanyats pel professor de la matèria que al nostre costat i cavalcant una potent moto,  ens feia anar cada vegada més de pressa, i no gaire res més. Això si vaig fer de professor de gimnàstica durant la majoria d’anys de fer de mestre.

A la “mili”, fora de la “instrucción”, diària, perquè em va tocar a l’Âfrica i a la “Legión”, poca cosa més. De tant en tant fèiem taules de gimnàstica o saltàvem aparells: plinton, potro...; més ben dit saltaven, perquè aquí si, sempre vaig procurar despistar-me’n.

Primer 3.000. El Tallón  (3144 m.)
(1O del  matí - 13/08/1997)

L’estiu abans de començar a treballar em van proposar fer unes classes de repàs a uns nois del poble que no havien aprovat algunes assignatures de batxillerat, entre elles l’Educació Física; dintre les activitats d’aquesta assignatura  s’havien de saltar els aparells gimnàstics que jo havia deixat de banda.

L’ajuntament em va deixar les claus de l’escola i per aprendre a fer aquests exercicis vam treure la taula del professor al pati, hi vaig posar un sacs buits per fer de coixí i tots a saltar. Com ja he dit, jo mai ho havia aconseguit fer, però es veu que m’havia fixat molt amb la tècnica, perquè al setembre tots van treure Notable.

Cami de Santiago, prop d'Astorga (7/7/2000)

Als cinquanta i pico d’anys vaig pujar al Canigó i a partir d’aquí moltes altres muntanyes, almenys tres d’elles de més de 3000 metres. De totes les meves ascensions em va fer molta il·lusió la pujada al Pedraforca. Però després d’una ascensió una mica problemàtica, vaig decidir deixar-ho córrer i no insistir, Més tard ens van convidar a fer 350 km. del camí de Santiago; vàrem acceptar, juntament amb la meva dona, que també m’havia acompanyat a moltes de les ascensions descrites.

De Palafrugell a Girona travessant les Gavarrres (50 Km.)
(28/4/2004-Vam fer el km. 10.0000)

A partir d’aquí, ja jubilat, em vaig encaminar cap el  senderisme. Amb un grup d’amics, “Els Matiners”, vam travessar el nostre entorn per totes bandes arribant a caminar uns 15.000 km. amb sortides diàries que es van allargar fins el 2009. Un ictus, primer, i un càncer, uns anys més tard, ho van estroncar tot. De mica en mica, una caminada d’una hora diària, amb uns altres amics no tant matiners, però d’igual qualitat humana,  m’ha tornat a posar en marxa.