dijous, 28 d’agost del 2014

Les goges

Al seu llibre “Una dona d’aigua”  Núria Esponellà ens parla de Sarah, la protagonista, com una dona que té una naturalesa emocional molt variable, com una dona d’aigua, una goja. Tota la novel·la transcorre a Banyoles i sobretot al voltant de l’estany.

Tot això em va fer pensar en una visita que vam fer ara fa dos anys al paratge de Les Estunes i en el recorregut que hi vam fer de la mà d’una “goja”. I què són les gojes?

Segons la Wiquipèdia les dones d'aigua (també dites encantades, aloges,goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana;  figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

El paratge de les Estunes és un espai de gran valor natural. És un dels racons més particulars del municipi de Porqueres: les baumes i les esquerdes de travertí; els roures i les alzines esponeroses; la bella llegenda de les Goges, el silenci tallant i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells conviden a una passejada tranquil·la i plena de la pau del lloc.


Les goges, aloges o dones d'aigua, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien gresca o bé hi filaven tota la nit.
Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó, anomena goges a les dones d'aigua o nimfes. De llargues cabelleres, són éssers eteris que viuen als palaus rocosos de les Estunes. Millor no apropar-s'hi: la seva bellesa pot resultar fatal.

La "goja" que ens va guiar per "Les Estunes"
I la nostra goja particular que ens deia? Doncs que Les Estunes és un paratge misteriós. Entre les seves roques, veureu uns esborancs, que no són altra cosa que l'entrada als palaus de les goges. Us preguntareu qui eren les goges. Doncs eren unes fades molt boniques i delicades, que fa molts anys vivien aquí i s'amagaven sempre de la llum i de la gent. A les seves coves - que en realitat eren palaus- feien grans festes i convits; a vegades, els crits se sentien des de ben lluny, gairebé des del centre de la vila! Per protegir-se dels tafaners, les goges, amb un fil molt delicat, teixien unes xarxes ben fines i impenetrables, que penjaven a l'entrada de les seves coves: els que malgrat tot aconseguien entrar-hi, no en podrien sortir mai més.

Tothom molt atent


De    vegades, de nit les goges s'apropaven a l'estany i allà ballaven i jugaven a prop de l'aigua. Com que no es volien ser vistes de cap de les maneres, qui se les trobava quedava engojat, és a dir, prendat, embadalit, encantat, de manera que no es podia moure ni reaccionar durant molt de temps. L'últim banyolí que va quedar engojat, va ser trobat a prop de les Estunes al cap de dos dies de desaparèixer de casa seva: tenia la mirada perduda i estava tot ell garratibat, i només sabia dir una i altra vegada: deixeu-m'hi entornar, jo me n'hi vull anar. Vigileu, doncs, si passegeu per les Estunes i us trobeu una criatura molt bonica: podria ser una goja.